Arriba un dia, que per causalitat o destí, una corda molt fràgil però viva es trenca. Parteix per la meitat i sense pietat tot el teu món.

Aleshores, ens preguntem: Per què?. I, l’ única possible resposta sincera que em neix és que perquè si… Caprici de la vida?.

Si d’alguna cosa estic convençuda és que les coses no passen per casualitat.
Malauradament, però, quan apareix la temuda paraula “C de càncer ” en la teva vida, t’agradaria fer un “Control + Z”. En la vida real, això no, no funciona.

En els darrers quatre anys, he vist passar pel meu davant un mateix tràiler però a l’hora diferent per ser sempre particular i individual. Cada vegada que apareix la paraula càncer a la que gairebé tothom té por, perquè per desgràcia tothom ha patit, pateix o ha vist patir el seu millor amic o amiga o algun familiar molt proper.

Ara fa un any va ser el meu inoblidable cunyat Xart. L’abril del 2006 començava la seva lluita per a què la corda, de la seva vida, viva, però, fràgil no es trenqués. Per desgràcia, però, se’ns va trencar a tots, als que de veritat t’apreciàvem.

Va ser una lluita, molt i molt difícil tant per a tu com per als que estaven al teu costat.
Però vaig aprendre amb tu, XART, una preuada lliçó. Vaig aprendre a tenir paciència, a no tenir pressa per a res, perquè al final tot passa i res és etern. Vaig aprendre sobre tot a escoltar-ho tot i de tots colors, a escoltar fins i tot el no era del meu parer, a ser més tolerant amb tu.

Diuen que mai no és tard per aprendre i suposo tenen raó. No, Xart?